 | ||
| Font: Flickr; Autor: |
La innovació educativa plantejada a l’article s’emmarca
dins de la innovació de caire social. La coeducació és en si mateixa una forma
d’innovar i de crear noves formes d’aprendre que encara no s’ha refermat en
molts centres educatius, tot i que hi ha un gran nombre de docents, majoritàriament
dones, que intenten implantar-la. Es tracta d’innovar en la metodologia i
canviar aspectes relacionats amb el currículum, -a nivell de continguts-, així
com aquells relacionats amb el material didàctic, els espais, les actituds, la
psicologia i les relaciones socials de grup humà en els centres educatius.
Per altra banda, la innovació plantejada en el
projecte se sustenta en la innovació virtual, i fa èmfasi en introduir noves
eines i adaptar les metodologies als avenços tecnològics que de forma natural
ja hi són presents a les aules.
Ambdues actuacions recerquen alguns objectius
comuns encara que a priori semblin antagòniques
inicialment. Per exemple, si volem canviar significativament el paradigma d’escola
mixta –que emana de la constitució-, per el de l’escola coeducativa –que apel·la
per continuar el procés engegat fa 40 anys-, en les noves tecnologies poden trobar
una eina aliada per dur a terme aquest objectiu. Un dels perills més evidents i
preocupants se situa en la possibilitat de convertir tauletes, smartphones i
les seves aplicacions en eines que incrementin l’escletxa entre la dona i la
tecnologia.
Actualment, i segons la meva opinió, no basada en cap estudi, aquests
dispositius resulten més atractius pels nois que per les noies; si aquesta afirmació
es certa i el procés ja s’ha engegat, cal afanyar-se per trobar la manera de incloure’ls
en el paradigma coeducatiu.
Aquest problema, paradoxalment –o potser no tant-,
no el trobem en els e-books; de fet es produeix l’efecte contrari, és un
producte més consumit per dones que per homes; això pot ser degut al major interès
per part de les dones en la lectura; aquesta afirmació, que tampoc se sustenta
en cap estudi, de ser certa, reforçaria la idea de que cal fer èmfasi en l’aprenentatge
significatiu dirigit a les dones sense caure en el “incòmode sexisme” d’ensenyar
química des de la cuina, considero que hi ha altres maneres de visualitzar l’immens
i essencial llegat cultural femení en l’historia de la humanitat, es a dir, visualitzar
el que són, i no necessàriament el
que han fet, si no més aviat com ho
han fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada